La vida només parla de mort; i qui perd el seny davant d'aquesta tremenda perspectiva en guarda prou per constatar que la mort pròpia és l'única certesa del seu destí. Ara bé: l'angoixa i la por de la fi, de l'acabament, són, al mateix temps, criteris d'existència. Sóc, existeixo, jo que em desespero i em perdo al bell mig de la infinitesa dels signes de la mort, diu el protagonista del Llibre del Gentil. Existeixo, «sóc en ésser», diu Llull al començament del Llibre de contemplació. l a les consideracions macabres d'una «finitesa» universal succeeix, en la pensa de Llull, el fantàstic «magnificat» de qui, havent dubtat fins a la bogeria, es meravella de la meravella del seu propi existir.