No us negaré la barreja de sensacions que vaig tenir quan la Remei em va convidar a compartir la meva experiencia amb totes vosaltres. El reconeixement a la meva experiència, i a la meva veu, com una més que era autoritzada per a ser present en aquest passat i present de nombrar en femení la realitat, em va alegrar enormement Al mateix temps, però, se m'hi va unir I'angoixa de pensar que no podría aportar res, de no saber fer arribar tot el que he viscut, après i descobert. Aquesta angoixa em frenava a treballar de manera lliure i des del plaer la redacció de la ponència. Ho vaig estar reflexionant molt de temps fins que vaig adonar*me que el que estava vivint era també, encara que en un altre context, el que havia viscut en aquests sis anys de vida laboral i que pretenia explicar-vos. On era ara, a I'hora d'escriure, la meva llibertat de poder mostrar-me tal i com sento i sóc? Quin reconeixement feia a la meva experiència? On era el gest de nombrar·me des de mi ? Per que no m'autoritzava afer· ho?