En aquest article es reflexiona sobre allò que caracteritza substantivament l"aprenentatge, sobre la seva gradació de qualitat i sobre els estils de representació (visual, auditiu i cinestèsic). També es resumeix la teoria constructivista. Aquestes bases teòriques constitueixen la justificació i argumentació d"una proposta sobre la tipologia i diversitat de les activitats que s"han d"oferir al públic potencial dels museus, exposicions o en altres mediacions didacticoculturals del patrimoni. S"arriba a la conclusió que, amb tota la seva riquesa de matisos, les modernes teories de l"aprenentatge, així com els descobriments neurològics avalen alguns dels principis intuïts per la cultura clàssica romana quan s"afirmava que aprendre requeria poques paraules, molts exemples i encara més exercicis pràctics. És això, tot just, allò que es proposa la nova museografia: que l"ús del text no sigui abusiu i que el públic pugui interaccionar amb el contingut proposat per a la seva comprensió i, si escau, l"aprenentatge, a través de les imatges virtuals i altres tipus d"activitats cinestèsiques.