2020-06-15T10:56:57Z
2020-06-15T10:56:57Z
2009
2020-06-15T10:56:58Z
És sabut que, a pesar del progrés experimentat a favor de les llengües distintes del castellà que implicà l'aprovació de la Constitució espanyola de 1978, la constitucionalització dels drets dels parlants en altres llengües que la castellana no arribà a les expectatives generades durant el procés de la transició política. La Constitució, doncs, no preveu explícitament cap regulació en relació amb el règim jurídic de les distintes llengües oficials en àmbits com l'Administració pública o el poder judicial, i remet (ex art. 3.2 CE) als respectius estatuts d'autonomia, una remissió que el Tribunal Constitucional (TC) ha anat interpretant com que es tracta d'una competència de les comunitats autònomes (CA) per regular «l'abast i els efectes de la cooficialitat» (entre d'altres, STC 82/1986, 83/1986, 123/1988, 74/1989, 56/1990, i 337/1994), competència que després va incorporar l'Estatut d'autonomia de Catalunya (art. 143).
Artículo
Versión publicada
Catalán
Competència i actuació (Lingüística); Dret; Català; Competence and performance (Linguistics); Law; Catalan language
Escola d'Administració Pública de Catalunya
Reproducció del document publicat a: http://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=3098256
Revista de Llengua i Dret, 2009, num. 52, p. 371-390
cc-by-nc-nd (c) Ridao, Joan, 1967-, 2009
http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/es