El règim juridicolingüístic al nou Estatut. Principis i àmbits

Abstract

És sabut que, a pesar del progrés experimentat a favor de les llengües distintes del castellà que implicà l'aprovació de la Constitució espanyola de 1978, la constitucionalització dels drets dels parlants en altres llengües que la castellana no arribà a les expectatives generades durant el procés de la transició política. La Constitució, doncs, no preveu explícitament cap regulació en relació amb el règim jurídic de les distintes llengües oficials en àmbits com l'Administració pública o el poder judicial, i remet (ex art. 3.2 CE) als respectius estatuts d'autonomia, una remissió que el Tribunal Constitucional (TC) ha anat interpretant com que es tracta d'una competència de les comunitats autònomes (CA) per regular «l'abast i els efectes de la cooficialitat» (entre d'altres, STC 82/1986, 83/1986, 123/1988, 74/1989, 56/1990, i 337/1994), competència que després va incorporar l'Estatut d'autonomia de Catalunya (art. 143).