|
Notes:
|
Aquest llibre forma part del projecte de recerca «El franquisme a Catalunya: institucionalització del règim i organització de l’oposició (1938-1979)(2)», subvencionat pel Ministeri de Ciència i Innovació (ref. HAR2009-10979), i ha estat desenvolupat dins el Grup de Recerca i Anàlisi del Món Actual (GRANMA, Grup de Recerca Consolidat ref. 99, 2009-2013) de la Generalitat de Catalunya.
El món occidental, de mica en mica, va acceptar tàcitament el règim de Franco. Els primers senyals van ser evidents quan, l’abril de 1947, els EUA no es van comprometre a imposar noves sancions a Espanya, i al desembre següent l’ONU no va renovar la condemna que havia portat a l’aïllament diplomàtic que se li havia imposat l’any anterior. En el moment en què s’iniciava la Guerra Freda i es configuraven de manera evident els blocs contraposats relacionats amb les dues grans potències, «la diplomacia norteamericana empezaba a apreciar el valor estratégico de España (...) [y] la diplomacia francesa pudo entonces proclamar enfáticamente que ‘España tenía razón’, puesto que había sido pionera en la denuncia del peligro comunista»1. El 10 de febrer de 1948 va tornar a obrir-se la frontera als Pirineus i, al juny d’aquell any, Espanya va signar els primers acords comercials i financers amb França i el Regne Unit; al febrer de 1949, el Chase National Bank va concedir un crèdit de 25 milions de dòlars a Madrid. Començaven a canviar les condicions internes dels espanyols: a l’abril de 1948 es deroga finalment, després de dotze anys, l’«estat de guerra» que havia estat proclamat el juliol de 1936... |
