|
Notas:
|
Aquest llibre forma part del projecte de recerca «El franquisme a Catalunya: institucionalització del règim i organització de l’oposició (1938-1979) (2)», subvencionat pel Ministeri de Ciència i Innovació (ref. HAR2009-10979)
José María Valverde Pacheco (Valencia de Alcántara, Càceres, 1926-Barcelona, 1996) és una figura destacada de la vida literària espanyola de la segona meitat del segle XX, uns dels divulgadors d’alta cultura més originals i reconeguts de la postguerra i probablement un dels poetes catòlics més interessants d’aquest període. Treballador infatigable, professor universitari brillant i home de lletres integral (amb major o menor fortuna, va tocar tots els gèneres i la seva tasca de traductor va ser immensa), la seva vocació d’escriptor es va forjar en el marc d’un model cultural determinat —el franquisme o, més ben dit, el nacionalcatolicisme— i durant els primers anys de la seva trajectòria va ser un valor precoç i cotitzat de la societat intel·lectual controlada pels omnipresents tentacles de la dictadura. Al llarg de la dècada dels cinquanta, però, sense deixar de ser fidel a les seves arrels (la fe cristiana i la vinculació a una tradició hispànica que sumava Hispanoamèrica), les va transcendir en un procés que el portaria a esdevenir una de les veus de referència de la dissidència intel·lectual contra el règim. L’any 1965 es va convertir en un referent de l’antifranquisme quan va renunciar a la càtedra com a mostra de solidaritat amb un grup de col·legues expulsats de la Universitat de Madrid. El gest el forçaria a marxar del país per a guanyar-se la vida. Seria a partir d’aquest moment que el seu compromís cívic, indestriable d’un catolicisme integral, l’aproximaria al comunisme i a militar en propostes de radicalitat ideològica tant polítiques com teològiques. |
