La programació ha arribat a ser considerada per la majoria dels professionals de l'ensenyament com un element bàsic de partida per elaborar el treball diari de classe. Això no obstant, en molts casos, la majoria es queden en la pura intencionalitat degut a l'escàs nombre de recursos de què disposen per desenvolupar uns programes coherents i realistes, que es basin en les necessitats dels alumnes, els criteris personals i les normatives vigents. El problema es fa molt més evident quan la matèria a programar és l'educació física, perquè (com veu-rem posteriorment) hi ha quasi una total inexistència d'orientacions, degut el paper que ha jugat a l'escola l'EF fins fa ben poc. Al marge d'altres tendències contràries a la «programació», gosem cridar l'atenció sobre una sèrie d'aspectes positius que són els que ens la fan defensar. Al mateix temps, cal dir que la programació no ha de limitar-nos l'acció, sinó que n'ha de ser un instrument; base sobre la qual construir unes activitats que progressivament, mitjançant la pràctica s'aniran modi-ficant i concretant per elles mateixes.