Pradilla, Miquel Àngel (2024),

Abstract

D’ençà de la codificació fabriana, i al marge dels dos períodes dictatorials del s. xx, les dinàmiques glotopolítiques no havien impactat mai d’una manera tan profunda en el procés de normativització de la llengua catalana com en aquest darrer quart de segle. D’una banda, la fragmentació política i administrativa de la comunitat lingüística ha afavorit la consolidació d’uns espais referencials cada vegada més compartimentats, que han menat a la institucionalització d’un pluricentrisme que, fins a la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, primer, i de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua, més recentment, només s’havia manifestat —secessionismes a banda— de facto, des d’una impugnació moderada —substanciada en la reclamació d’un major ancoratge territorial de la norma— del model referencial impulsat per l’Institut d’Estudis Catalans. D’altra banda, el qüestionament de la referencialitat i de la pretesa neutralitat de la varietat estàndard que patrocina la modernitat tardana ha afavorit una reorientació de la tasca codificadora de l’Institut d’Estudis Catalans que ha donat com a resultat una actualització del corpus normatiu amb més pes de la mirada diasistemàtica, una orientació marcadament descriptiva i una nova concepció de la normativitat basada en l’adequació sociopragmàtica.