El contracte de compravenda de rendes o pensions, en fruits o en diners, perpètues (els censals morts) o vitalícies (els violaris), sobre base real o personal, va ser a la Baixa Edat Mitjana un instrument que tenia sobretot funcions econòmiques. El canvi entre un capital o preu ( «pretium») actual i el dret a una renda o pensió ( «merx» ), concebuda a perpetuïtat o durant la vida del concessionari o censatari, o d'aquest i del censalista o comprador, o bé la vida d'altres, va representar, ben cert, una de les manifestacions del sistema creditici baixmedieval. Els protocols notarials i diverses disposicions de I' autoritat pública mostren que, en la segona meitat del segle XIII, la venda de rendes és pràctica regular i creixent entre particulars, és a dir, una institució de dret privat. En la primera meitat del segle XIV es va desenvolupar i es va convetir també en una institució de dret públic, en ús per part dels poders públics, Estat i municipis. En el segle XV es va transformar adaptant-se a qualsevol situació, tant és així que va arribar a ocupar el lloc del crèdit a curt termini, el de la via monetària, en especial del contracte de préstec pròpiament dit o «mutuum»: en aquest segle XV, el contracte de venda de rendes perpètues o vitalícies serà un instrument de crèdit a curt termini o a molt curt termini, de petites quantitats, també per al consum, garantit, encara que no sempre, mitjançant béns immobles o mobles.
Català
Compravenda; Crèdit; Renda; Llibres; Barcelona (Catalunya); Sales; Credit; Income; Books; Barcelona (Catalonia); Segle XVII
Col·legi de Notaris de Catalunya
Reproducció del document publicat a: https://www.fundacionoguera.com/revista-edhap/la-revista/
Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols, 2000, num.XVIII, p. 7-222
(c) Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols, 2000