L'obsolescència tecnològica programada i la durabilitat del producte arran de la Directiva (UE) 2024/825

Abstract

En l'actualitat, molts dels béns que adquirim depenen no només d'un programari intern, sinó també d'una interacció contínua amb la xarxa per rebre actualitzacions i informació. Aquest fenomen, conegut com a “internet de les coses”, posa de manifest la connexió constant entre els objectes i l'entorn digital. En aquest context, l'obsolescència programada s'ha convertit en un factor clau que afecta la vida útil dels productes i la seva sostenibilitat. Tot i no ser un concepte nou, un dels antecedents més rellevants en la història del dret de la competència és el Càrtel Phoebus de 1924. En aquest acord, els principals fabricants de bombetes van limitar intencionadament la durada dels seus productes a 1000 hores, malgrat que la tecnologia ja permetia bombetes amb una vida útil de fins a 2500 hores al mateix cost. Això exemplifica com la indústria pot utilitzar tècniques per escurçar artificialment la vida dels productes, amb casos actuals que inclouen impressores amb comptadors predefinits o dispositius impossibles de reparar per manca de peces compatibles. El debat no se centra exclusivament en la moralitat d'aquestes pràctiques, sinó en el seu impacte ambiental i la seva sostenibilitat. Això obre preguntes fonamentals: És viable el ritme actual de consum de recursos naturals? És sostenible la generació creixent de residus que triguen segles a descompondre's? Trobar un equilibri entre el progrés tècnic i la sostenibilitat serà un dels grans reptes del segle XXI.