Estudi de corpus diacrònic de la inestabilitat (transitiu/intransitiu) dels verbs catalans

Abstract

En general, la diacronia del català ens indica que els verbs mantenen de manera estable el règim, transitiu o intransitiu, heretat del llatí. Hi ha, però, uns pocs casos que s’escapen d’aquesta tendència. Aquest treball se centra, precisament, en l’estudi dels verbs que en llengua antiga presentaven un règim alternant, com pregar o perdonar, que tant podien combinar-se amb un complement de persona directe (cas acusatiu) com amb un d’indirecte (cas datiu), és a dir, tant podien emprar-se com a transitius com com a intransitius. L’estudi es concep com un complement indispensable de Pineda (en premsa), treball dedicat al sorgiment i l’expansió del MDO en la diacronia del català i publicat en el marc de la Gramàtica del català antic. Això és així atès que una anàlisi acurada d’aquests verbs inestables és crucial per discernir si un determinat complement de persona encapçalat per a corresponia realment a un OD amb MDO o bé a un OI (amb la marca a de datiu).