Aprendre dels altres és bo, però aprendre amb els altres és millor

Abstract

Des del punt de vista evolutiu, es considera que les persones, els Homo sapiens, disposem de dues adaptacions biològiques crucials per a la supervivència: la capacitat del cervell per adquirir aprenentatges nous tota la vida mitjançant la plasticitat neuronal, la qual cosa ens permet adaptar-nos a situacions noves i canviants, i una enorme capacitat de socialització que incrementa la fortalesa del conjunt gràcies al suport que ens podem donar els uns als altres. Totes dues característiques han estat afavorides per la selecció natural com a mecanismes de supervivència en el nostre llinatge i tenen, per tant, una base biològica i genètica. En l'àmbit educatiu, fa temps que es fan estudis neurocientífics per comprovar la validesa i, sobretot, l'adaptació de les propostes pedagògiques més habituals al funcionament del cervell des d'un vessant científic. No es tracta d'establir una nova pedagogia mitjançant el que comunament s'anomena neuroeducació -la utilització dels coneixements i les descobertes en neurociència en el camp de l'educació-, sinó d'enfortir les propostes pedagògiques des d'unes aportacions acadèmiques complementàries. Dos dels aspectes que destaquen en aquests treballs són, precisament, la plasticitat neuronal que permet adquirir coneixements nous i la importància dels aprenentatges socials, com a espècie social que som. En aquest context, la neurocientífica i psicòloga Sara De Felice i els seus col·laboradors, del University College de Londres i la Universitat de Kent, han publicat un estudi a la revista Philosophical Transactions B que permet explicar per què, tot i que aprenem moltes coses de les altres persones, aprenem molt millor quan ho fem amb altres persones. És a dir, de manera social o col·laborativa.