Responsabilitat de l'hereu pel pagament de la llegítima. Comentari a la STSJC 25/2002, de 12 de setembre

Abstract

En el Dret Civil de Catalunya, l’art. 366 del Codi de Successions (CS) estableix de forma programàtica que “l’hereu respon personalment del pagament de la llegítima”. Amb tot, els arts. 373 a 375 CS, en seu d’inoficiositat, semblen donar a entendre que l’obligació de l’hereu ve delimitada pel “valor de l’actiu hereditari líquid”, en facultar els legitimaris per demanar la reducció de llegats i, àdhuc, donacions si l’actiu hereditari és “insuficient” per pagar la llegítima. D’aquesta manera, caldria pensar que el principi de l’art. 366 CS és coherent amb el caràcter de dret de crèdit conferit a la llegítima, d’ençà la reforma operada per la llei 8/1990, que no en vincula el pagament als béns de l’herència i sí al seu valor. A la pràctica, els supòsits en què es pot plantejar litigiositat per manca d’actiu hereditari líquid pel pagament de la llegítima són força migrats, atès que caldrà que el causant hagi realitzats donacions que siguin superiors en tres vegades a l’actiu hereditari, atesa la poca entitat, qualitativa i quantitativa, de la llegítima a Catalunya. És necessari, doncs, que el causant s’hagi desprès en vida de més del 75 % del seu potencial actiu hereditari. De tota manera, aquests supòsits es poden donar i ser especialment conflictius quan el propi hereu hagi estat el beneficiari de les donacions realitzades pel causant. Aquest ha estat pròpiament el cas resolt pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en la sentència de 12 de setembre de 2002 (MP: Antoni M. Bruguera i Manté), que comentem per als lectors d’InDret, en què es posa d’actualitat un principi successori del dret català força bescantat per -pretesament- inversemblant i superflu com és el del caràcter de continuador de la personalitat del causant que s’atribueix a l’hereu, el qual assumeix, a més, els seus actes propis (art. 1 CS).