Quatre idees sobre història local i patrimoni

Abstract

Primer de tot, però, paga la pena fer una remarca inicial. Les relacions entre el conreu de la història local i la preocupació pel patrimoni cultural van de bracet des de ben lluny. Si més no, des de la Renaixença del segle XIX. Va ser en aquest marc, i en el context del romanticisme a tot Europa, que per tot arreu van aparèixer persones interessades a recrear el passat. Un passat que era més fàcil d'identifi car a partir del territori immediat, sovint amb un tractament nostàlgic, de recuperació de glòries i temps millors, amb una indubtable idealització del passat. El passat esdevenia, així, un valor en si mateix, acríticament, com un tot homogeni. D'aquí sorgiren els erudits locals que cercaven documents, feien reculls folklòrics, intentaven salvar monuments i tiraven endavant tota mena d'iniciatives en la mateixa direcció. La historiografi a de la segona meitat del segle XX ha estat bastant dura amb aquells erudits, sobretot acusant-los que no veien gairebé res més enllà del seu «petit país». Se'ls titllava de savis de campanar, que no veien més enllà del nas. Ben segur que això era així en força casos, però cal recordar que paral·lelament les ciències socials que es desenvolupaven a les acadèmies o a les universitats estaven sotmeses al més rigorós positivisme, que en molts casos el que feia era una feina similar a l'injuriat «localista», però amb la fi nalitat de justifi car el caràcter nacional dels estats liberals. En defi nitiva, que l'un i l'altre no estaven metodològicament tan lluny.