En la societat de principis del segle xxi, caracteritzada com la societat del coneixement, la institució escolar no pot quedar aliena als ritmes del canvi actual, per la qual cosa la innovació constitueix una de les seves tasques principals i prioritàries. És obvi que les innovacions i els canvis més profunds que hem experimentat en aquests últims anys han vingut de la mà de les tecnologies digitals. En aquest sentit, el coneixement i el domini de les eines i els processos digitals suposa una garantia d’equitat en el sistema educatiu, així com un repte per a l’escola, que ha de posar a l’abast de tots els alumnes les eines i les aplicacions de la tecnologia digital sense renunciar a la seva funció educativa. Així mateix, el professorat no pot quedar al marge d’unes competències digitals que són fites ineludibles de l’educació actual i futura. El coneixement, el domini i la constant actualització d’aquests processos i eines digitals ara són part de la professió docent, igual que ha passat amb molts altres professionals d’altres sectors. Tenint en compte els nous escenaris d’aprenentatge, en general, des d’una perspectiva transformadora i, en particular, des de la formació dels educadors en relació amb la tecnologia, poden destacar-se tres dimensions. En primer lloc, l’esforç de la formació del professorat, tant inicial com permanent, s’ha de centrar, en gran part, en el desenvolupament de les competències necessàries per a la utilització docent de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC). En el cas de la formació permanent, s’ha d’articular al voltant de l’aprenentatge autònom del professor, però amb una estratègia de formació i implementació basada en el treball en equips docents. En segon lloc, la indiscutible emergència de nous codis i llenguatges originats en les tecnologies digitals implica noves formes de pensar i fer, i noves maneres d’aprendre i d’accedir al coneixement. Això al professorat li suposa tal exigència ètica i deontològica que ha de treballar tant individualment com col·lectivament en la conceptualització del paper educatiu de les tecnologies digitals. En tercer i últim lloc, els signes dels temps ens exigeixen pensar en models de centres educatius que incorporin innovacions pedagògiques i projectes digitals oberts, flexibles, creatius, reals i participatius; centres en què les tecnologies digitals puguin ser el millor pretext per innovar i fomentar la creativitat dintre de l’aula, per provocar canvis transversals i organitzatius, i per obrir l’escola a la comunitat. Aquests projectes digitals haurien d’interpel·lar personalment i fomentar el treball en equip i la complicitat amb el company; generar sinergies amb altres departaments, àrees, claustres i centres, i en el fons, permetre fer realitat el somni de trobar-se en xarxa i a la xarxa.

The society of the early twenty-first century is characterized as the knowledge society. Schools cannot afford to remain detached from the fast-moving changes that are taking place and have therefore made innovation one of their main priorities. One of the most profound changes and innovations experienced in the last few years concerns digital technologies. While knowledge and mastery of digital tools and processes are guarantees of equity in the education system, schools also have to face the challenge of making digital tools and applications available to all their pupils without neglecting any aspect of their educational function. At the same time, teachers must also involve themselves in the digital competences that are the unavoidable landmarks of the education of today and of the future. As with other professions in other sectors, being familiar with these digital tools and processes, mastering them and constantly updating them are now components of the teaching profession. When viewing these new learning environments from a general transformational perspective and the technology-related teacher-training perspective, we need to bear in mind the following three dimensions: Firstly, both initial and continuous teaching training programs should largely focus on developing the competences teachers need to use information and communication technologies (ICTs) for teaching purposes. Continuous training should be organized around the teacher’s autonomous learning but it should also incorporate a training and implementation strategy that is based on work carried out by teams of teachers. Secondly, the undeniable emergence of new codes and languages that have their origin in digital technologies brings new ways of thinking and doing and new ways of learning and accessing knowledge. It also means that teachers must be prepared to abide by a set of professional ethics and standards that require them to work individually and collectively to conceptualize the educational role that should be played by digital technologies. Thirdly, the signs of the times require us to think about creating teaching center models that incorporate pedagogical innovations and open, flexible, creative, real and participatory digital projects and in which digital technologies can be the best pretext for innovation and for encouraging creativity in the classroom in order to introduce cross-disciplinary and organizational changes and open up schools to the community. These digital projects should make teachers question their individual roles, promote teamwork and involvement with others, generate synergies with other departments and areas as well as other teaching centers and their staff, and, finally, help to realize the dream of being “networked and web-based”.