Es gairebé irrefutable la importància que té l'estructura sil·làbica per explicar els diferents processos fonològics que operen en una llengua determinada. La posició sil·làbica que ocupen els sons, per exemple, justifica certes asimetries en el comportament fonològic de les llengües. Així, mentre que els segments que es troben en la posició d'obertura sil·làbica solen mantenir els contrastos fonològics, els sons que es troben en la posició de coda solen ser els que reben els efectes dels processos que actuen en una determinada varietat lingüística. Així mateix, són els segments que ocupen la posició d'obertura els que solen desencadenar aquests processos. Una prova d'això la tenim en català, en què, llevat de casos esporàdics, la major part d'assimilacions són regressives (d'obertura a coda) i no pas progressives (de coda a obertura). Una seqüència com ara pot caure, per exemple, es resol amb assimilació de la dental a la velar següent i no pas amb assimilació de la velar a la dental precedent.