L’ensorrament del sostre d’un edifici del Turó de la Peira de Barcelona va desencadenar una gran alarma social a l’entorn de l’estat del parc edifica t. Una alarma que a poc a poc es va anar apaivagant amb mesures polítiques i tècniques que han permès assolir un bon coneixement dels edificis, del seu estat, de les seves mancances i de la manera de corregir- les. Avui, vint anys després, encara són molts els malentesos de caire tècnic i social que hi ha a l’entorn d’aquest tema i que cal clarificar per evitar les conseqüències perverses que comporten. L’aluminosi ha deixat de ser un problema tècnic per esdevenir un problema de caire socioeconòmic i judicial. El que va començar com un problema estructural dels edificis, la degradació de les biguetes fabricades amb ciment aluminós, –els mitjans de comunicació ho van popularitzar amb el nom d’aluminosi– ha passat a ser: un problema social, ja que els edificis on hi ha ciment aluminós són considerats edificis malalts i perillosos per als seus habitants; un problema econòmic, ja que les entitats financeres concedeixen un valor molt reduït a aquests edificis; i un problema judicial, perquè la simple presència de ciment aluminós en un edifici és considerada una patologia greu per part dels jutges. El concepte científic d’aluminosi el va definir per primer cop, l’any 1989, el químic Rafael Talero, com un fenomen que es podia produir en el formigó fabricat amb ciment aluminós i que necessitava tres processos patològics simultanis: la conversió, la carbonatació i la hidròlisi alcalina. El resultat és un formigó que, com deia Talero, es desfà dins de l’aigua com un terròs de sucre. Però també és cert que la hidròlisi alcalina que sí que existeix als laboratoris, fins ara no l’hem trobada en cap dels edificis ni en els milers de mostres analitzades.

Peer Reviewed