En l'última dècada han començat a sorgir amb força els rànquings globals d'universitats, que permeten la comparació nacional i internacional de les institucions d'educació superior. De fet, ja ocupen una posició central en el debat públic sobre el paper de les universitats en les societats actuals, en constituir un mitjà per a mesurar i comparar la qualitat i els resultats d'aquestes institucions, la qual cosa influeix en la seua reputació. Els rànquings amb major impacte mediàtic són l'Academic Ranking of World Universities, o rànquing de Xangai, el Times Higher Education World University Ranking i el QS World University Ranking, que es caracteritzen per ordenar les universitats, considerades com un tot, en forma de taula de classificació lliguera, a partir dels resultats obtinguts en un indicador sintètic compost per la ponderació de diversos indicadors individuals. L'article revisala metodologia d'aquests tres rànquings i se centra, a continuació, en les seues limitacions i punts febles (com ara estar massa enfocats a la faceta investigadora o la dificultat d'establir objectivament pesos específics per a cada indicador individual). Així mateix, es presenta l'U-Multirank, impulsat per la Comissió Europea, que pretén superar les limitacions dels rànquings tradicionals.És un sistema alternatiu per a classificar les universitats, en funció del seu rendiment, en un ventall ampli d'indicadors que cobreixen cinc dimensions (ensenyament i aprenentatge, recerca, transferència de coneixement, orientació internacional i contribució al desenvolupament regional) i en diversos àmbits del coneixement.