L'autocensura va ser present de forma molt significativa en el desenvolupament de la historiografia hispànica de la primera Edat Moderna. Va tenir una incidència especialment important en l'escriptura i la difusió de la història oficial i, més en concret, de les obres dels cronistes del rei. L'autocensura podia obeir a interessos personals i professionals i a raons i pressions polítiques, però també a conviccions morals, a criteris sobre l'haver de ser de la disciplina o a les condicions d'accés i gestió de les fonts d'informació. Posen de manifest, igualment, que l'autocensura podia incidir en tots els estadis i agents de la producció i difusió d'obres historiogràfiques: en la concepció mateixa d'allò 'historiable' o memorable, en la selecció de continguts, en la conservació i destrucció de fonts i testimonis, en la interpretació dels fets, en els gèneres i estils d'escriptura, en els mitjans de comunicació de la història. Un marc cronològic ampli com el dels regnats dels Àustries a Espanya convida a considerar l'evolució de l'autocensura, a identificar tendències de llarga durada i a examinar possibles girs en les seves formes i funcions. Amb l'objectiu últim i global de comprendre millor les raons, les formes i els efectes de l'autocensura a la historiografia de l'edat moderna, els articles d'aquest dossier monogràfic donen compte d'un ampli repertori d'aquests i altres aspectes essencials de l'autocensura historiogràfica en temps dels Àustries. Ho fan a partir de l'examen de diverses obres, gèneres i discursos i de l'anàlisi tant de la reflexió com de l'aplicació de l'autocensura a la literatura històrica i, especialment, a la historiografia oficial de diversos regnes hispànics (Castella, Aragó, Catalunya) de la Monarquia dels Àustries.