L'atractiu de Barcelona i de les altres ciutats catalanes ha estat, i és, múltiple: la feina pagada (de peó, manobre, mainadera, artesà, tècnic), l'alimentació i l'aigua potable (que cal pagar), les vacances i els petits i grans plaers de la vida (que també cal pagar), la formació personal. L'aventura. Els CAP i els hospitals. I el Barça i altres mites de l'imaginari col·lectiu: Montserrat, la Costa Brava, Sitges, el cava, Gaudí, Dalí, Montserrat Caballé, Carreras, Serrat, Mallorca. Ara bé: l'atracció pels de fora d'una ciutat, o d'un país, per forta que sigui, no és suficient. Cal que s'hi pugui viure (de forma relativament estable, o per un cert temps) sense massa ensurts. El model urbà català, d'arrels antigues però configurat, en una primera etapa, entre 1854 i 1888, ha materialitzat aquesta atracció. Els elements que dibuixen aquest model són, alhora, molt coneguts i mal coneguts. Per exemple, els plans d'eixample, des de Cerdà (1859), han originat papers, exposicions, debats, films. Però, encara no n'hem calculat l'impacte sobre el creixement econòmic català, car sembla ben cert que han reduït considerablement els costos de la congestió de les ciutats industrials.