Tots coneixem el problema sobre el sentit de l'existència humana com una constant en l'obra del professor Fullat. En els seus llibres, però, tal qüestió es dibuixa, indefugiblement i emfàtica, vinculada a la qüestió sobre els fins de l'educació. Avui, volent fer honor a la figura d'Octavi Fullat, ens interroguem pel sentit de dedicar-nos a la filosofia de l'educació, com a forma d'existència, i com a forma i figura de l'intent d'atorgar-li sentit; caldria no oblidar el lligam que ell mateix ens recorda, i no eludir que, alhora, tal pregunta ens hauria de conduir a la qüestió sobre el tipus d'educació al qual ens referim i en quin sentit aquesta educació pot participar i exhortar vers la forma d'estar en el món que representa la filosofia [de l'educació]. Arran de la pregunta sobre el lloc que la filosofia de l'educació ocupa, com a forma de vida inscrita en la comunitat política, aquesta disciplina sent la urgència de cercar i articular el propi sentit existencial, i fer-se un lloc entre les altres formes de sentit. En concret, en aquest article volem fer notar, a través del retorn als Diàlegs de Plató i des d'algunes de les presents perspectives hermenèutiques que es plantegen aquest problema, en algun sentit, el primer repte filosòfic que emprengué el filòsof amb els seus escrits.