Arqueologia del paisatge, poblament i territori

 

L’Arqueologia del Paisatge és la disciplina que s’ocupa de la interpretació i el coneixement dels espais culturitzats i del registre arqueològic que els caracteritza. Des de la seva perspectiva, els paisatges constitueixen expressions culturals, territoris culturitzats, viscuts i conceptualitzats, producte de les activitats humanes al llarg del temps i, per tant, són l’expressió de les societats i dels processos històrics que els han configurat. Els objectius de la línia de recerca van, doncs, més enllà d’una arqueologia dels assentaments o de l’estudi espacial de l’assentament, per estudiar els paisatges culturals en totes les seves dimensions: mediambiental i social o humana. La dimensió social i humana del paisatge comprèn, a més, esferes diverses: els assentaments i la dinàmica del poblament, els espais agraris i la seva estructuració, i la conceptualització dels espais com a entorns simbòlics. Dos fils conductors amb fortes implicacions metodològiques defineixen avui l’Arqueologia del Paisatge: - La problemàtica de la dialèctica medi natural - medi humà, és a dir, la matriu mediambiental de l’acció humana i la incidència de l’acció antròpica en l’evolució dels paisatges. Aquesta variable fa necessària una organització interdisciplinària de la recerca. - El caràcter diacrònic del paisatge, com a realitat dinàmica en transformació, un factor que condiciona un plantejament diacrònic, de llarg termini, de la recerca. En aquest sentit, hi ha un consens sobre el mètode d’anàlisi que s’ha de seguir, que ha de ser sistèmic i integral. És a dir, la recerca en Arqueologia del Paisatge ha de ser pluridisciplinària i diacrònica, de manera que en els programes i projectes de recerca hi poden intervenir especialistes de totes les disciplines interessades en l’espai rural. En les darreres dècades, l’Arqueologia del Paisatge ha tingut una aplicació molt remarcable en l’àmbit de l’Arqueologia Clàssica, en l’estudi dels territoris de les ciutats antigues. Fins aleshores, el discurs històric es fonamentava en les fonts escrites i epigràfiques. Actualment, amb el desenvolupament dels nous mètodes i tècniques, amb l’aplicació de la fotografia aèria, dels nous productes cartogràfics, de les prospeccions arqueològiques i dels estudis paleoambientals, les Ciències de l’Antiguitat s’han obert plenament a aquesta nova disciplina.

Recent Submissions

Colominas Barberà, Lídia; Fernández Rodríguez, Carlos; Iborra Eres, Mª Pilar
Vergès Bosch, Josep M.; Allué, Ethel; Fontanals, Marta; Morales, Juan Ignacio; Martín Rodríguez, Patricia; Carrancho, Ángel; Expósito, Isabel; Guardiola Fígols, Miquel; Lozano, Marina; Marsal Aguilera, Roser; Oms, Francesc Xavier; Euba Rementeria, Itxaso; Rodríguez Cruz, Anna

L'ICAC és un centre de recerca públic en Arqueologia Clàssica creat per la Generalitat de Catalunya i la Universitat Rovira i Virgili, amb la participació del Consell Interuniversitari de Catalunya. Té com a finalitat la recerca, la formació avançada i la difusió de la civilització i cultura clàssiques.  L'Institut desenvolupa la seva tasca a partir de la col·laboració i les sinergies amb les universitats i institucions de recerca de Catalunya que treballen en el mateix camp, amb l'objectiu d'esdevenir un referent científic internacional en aquest àmbit. Com a centre de recerca ha establert línies i programes d'investigació a desenvolupar i es dotarà de personal investigador. El seu àmbit de coneixement és l'Arqueologia Clàssica en un sentit ampli, tant des d'una perspectiva geogràfica (l'arc mediterrani i l'entorn on es van desenvolupar les cultures clàssiques) com cronològica (comprenent les civilitzacions grega i romana, i els altres pobles relacionats directament amb aquestes).

 

Coordination

 

Supporters