Giralt, Javier i Francho Nagore (ed.) (2019), <em>La normalización social de las lenguas minoritarias</em>, Saragossa, Publicaciones de la Universidad de Zaragoza

Abstract

El llibre que ara es presenta és la continuació natural del volum Lenguas minoritarias en Europa y estandarización, que recollia les ponències de diversos experts que, sota la direcció dels professors Javier Giralt i Francho Nagore, es van aplegar al campus de Jaca de la Universitat de Saragossa l’estiu de l’any 2017 per reflexionar a l’entorn dels processos de fixació de la norma lingüística del gallec, l’asturià, el basc, el català, l’occità aranès i l’aragonès. L’any 2018, i com a conseqüència de la bona acollida d’aquell primer curs patrocinat per la Càtedra Johan Ferrández d’Heredia de Lenguas Propias de Aragón y Patrimonio Inmaterial Aragonés, es va convocar novament un grup — val a dir-ho, molt destacat— d’experts perquè analitzessin el grau de normalitat social a què, segons el seu parer, havien arribat aquestes mateixes llengües — i, molt especialment, les dues llengües pròpies minoritzades de l’Aragó: el català de la Franja i l’aragonès. El volum que aquí es ressenya aplega les vuit ponències del curs i es pot considerar, conjuntament amb el primer volum de la sèrie, l’obra més exhaustiva i actualitzada de què disposem per conèixer la situació d’aquestes llengües en els àmbits de la codificació interna, l’estatus jurídic i la implantació social, per bé que amb algunes excepcions: en primer lloc, perquè es continua obviant la situació d’aquestes llengües més enllà de les fronteres autonòmiques on són majoritàries — no es diu res, per exemple, de l’asturlleonès fora d’Astúries o del gallec exterior—; i, en segon lloc, perquè les exposicions sobre el català i l’occità són, malauradament, incompletes. En el cas de la llengua catalana, pel simple fet que la ponència de Xavier Lamuela no es va poder recollir en el primer volum; i, en el cas de la llengua occitana, perquè la contribució de Jordi Suïls se centrava en la codificació de la varietat aranesa, mentre que el treball de Carmen Alén Garabato es fixa en els usos de la llengua a l’actual regió d’Occitània. També sobta que en aquest segon volum tots els articles, llevat d’un — el de Miquel Àngel Pradilla—, estiguin escrits en castellà. Tenint en compte que es tracta de llengües majoritàriament intercomprensibles, publicar en les diferents llengües objecte d’estudi hauria estat una bona manera de visibilitzar el plurilingüisme d’uns estats — l’espanyol i el francès— als quals els autors sovint acusen de tenir una concepció monolingüe d’ells mateixos. Tot i aquestes observacions, la vàlua del treball és inqüestionable.