dc.description.abstract
Durant dècades, la capacitat de combinar paraules per crear significats nous, una característica pròpia del llenguatge humà que en lingüística s’anomena composicionalitat, s'ha considerat exclusiva de les persones. Per exemple, la paraula biologia és formada pels morfemes bio-, que significa vida, i -logia, que vol dir estudi o ciència. La biologia és, per tant, l’estudi o la ciència de la vida. En aquest context, la composicionalitat actua de forma trivial com la suma en matemàtiques: el significat d’una expressió complexa és la suma dels significats individuals. Tanmateix, en el llenguatge humà també hi ha composicions no trivials de paraules, en què els significats no se sumen literalment, sinó que una paraula modifica o completa l’altra, com per exemple quan diem “futbolista bo” o “mestre atent”. En qualsevol cas, des que al segle XIX es van iniciar els primers estudis científics en lingüística, s’ha considerat de forma tradicional que aquestes característiques són exclusives del llenguatge humà. Recentment, però, diversos estudis han demostrat que no és ben bé així. Alguns primats, com els ximpanzés, i fins i tot els odontocets o balenes amb dents, com les orques i els dofins, també fan servir una certa composicionalitat de sons per comunicar-se entre si. El treball més complet i que posa fi a aquesta controvèrsia l’acaba de publicar la revista Science. La primatòloga Mélissa Berthet i els seus col·laboradors, de diverses universitats i centres de recerca suïssos, alemanys, anglesos i estatunidencs, han demostrat que els bonobos utilitzen un llenguatge amb sons compostos que estructuren tant de forma trivial –en què el significat de la combinació de sons és la suma de cada so– com també de manera no trivial, en què un so modifica o completa l’altre.
