Sol, i de dol com a procés de coneixement postsimbolista

Abstract

El poemari Sol, i de dol es planteja estructuralment com un procés de coneixement de la realitat individual, històrica i metafísica. Per això, alhora que un examen dels mecanismes universalment comuns de relació entre la consciència humana i el món, du a terme una revisió de la constitució de la cultura i la societat catalanes modernes entre els anys 1913 –el de la publicació de les normes ortogràfiques de l’IEC– i 1923 –el de l’inici de la dictadura de Primo de Rivera– feta des dels anys trenta –quan s’ha arribat a una situació contrària a la d’aquells anys que desembocarà en una guerra civil. I, encara, el llibre també es presenta com el viatge iniciàtic mitjançant el qual J.V. Foix construeix la pròpia posició poètica dins del postsimbolisme –que es du a terme durant aquests mateixos anys i fins al 1927, el de la publicació del seu primer llibre. L’establiment d’aquesta estructura és indestriable de l’ús simbòlic dels números i les dates que fa Sol, i de dol, així com els seus principals intertextos –els diàlegs de Plató, Confessions de Sant Agustí, Divina comèdia de Dante, Canzoniere de Petrarca, La paraula en el vent i altres poemaris de Carner i Primer llibre d’estances de Riba.