Pus qu’estorts suy del lach de la mar fonda i la memòria literària d’Andreu Febrer

Abstract

El «Sirventesch fet per Andreu Febrer per lo passatge de Barbaria», Dolorós critz ab votz brava, terribla (RAO 59,7), és una cançó de croada escrita per encoratjar l’expedició catalana de 1398 al nord d’Àfrica, i la poesia Pus qu’estorts suy del lach de la mar fonda (RAO 57,14) és un cant d’agraïment a la Verge pel retorn dels «sants crosats», sorpresos per una terrible tempesta davant la costa de Mallorca. Totes dues peces estan copiades seguides al cançoner Vega-Aguiló (BC, ms. 7, ff. 67r-68v [a partir d’ara, VeAg]), l’únic manuscrit que les transmet, i van ser editades fa més de mig segle per Martí de Riquer (1951: VIII, IX).1 Pus qu’estorts suy, interrompuda després de la cinquena cobla, descriu amb gran eficàcia narrativa els efectes del temporal sobre la nau i els seus tripulants, amb un llenguatge que demostra un bon coneixement del lèxic mariner i que, sense sortir del marc discursiu de la poesia d’arrel trobadoresca, s’allunya de l’abstracció formal i conceptual de la lírica amorosa per adoptar un to directe i explícit, afí al del sirventès. A continuació repassaré alguns passos del poema d’agraïment a la Verge i tractaré de mostrar que en aquesta parella de cançons, lligades per reclams textuals explícits, Febrer sembla tenir present el record de la dansa al·legòrica adreçada a la Verge per Jaume II de Sicília: Mayre de Déu e fylha...