dc.description.abstract
En aquests moments, el català té més persones que el tenen com a llengua segona
que no pas inicial, cosa que produeix una diferència substancial respecte de les altres llengües
mitjanes europees, pel fet que, molt sovint, aquests parlants -potencials- poden
decantar-se més cap a l’ús habitual de l’altra llengua -el castellà- que no pas del català.
El català, això no obstant, disposa d’uns 5.300.000 parlants que el tenen com a llengua
inicial, que l’acosta als que tenen com a llengua primera el danès, i supera els que tenen
el finès, l’hebreu, l’eslovè, l’estonià, o el letó, per exemple. Un fet diferencial important,
però, és que aquests parlants nadius del català conviuen en els seus territoris amb més
de 8.000.000 de persones que tenen com a llengua inicial una de les llengües mundials
més esteses, el castellà, i que, en tot cas, van disposant de competències en català però no
sempre pot ser que en facin ús. Assenyalo alguns principis possibles per al futur:
1) poliglotisme individual i alhora consciència per afavorir l’ús social del català.
2) distribució de funcions institucionals a favor de la llengua més feble, en base al principi
general de subsidiarietat lingüística: tot el que pugui fer la llengua ‘local’ no ho ha de fer
la llengua més ‘global’.
3) en conseqüència, ‘diferenciació positiva’ a fi de fer sostenible el català (sistema educatiu,
retolació, relacions comercials, publicitat, ...).
4) sistema tecno-mediàtic amb més presència del català.
5) més poder d’autoregulació lingüística de cada comunitat, i menys interferència de les
institucions comunes de l’estat.
6) més reconeixement en el pla estatal i europeu.
7) marc de respecte per a totes les persones i les llengües actuals de l’àrea catalanòfona.
