El martillo y la sortija de Francesco d'Este. Notas sobre un retrato atribuido a Rogier van der Weyden

Abstract

El sentit de l'aparença i el realisme en el món flamenc del Quattrocento flueixen sobre la base d'una llarga, complexa i persistent tradició medieval. La fidelitat del període gòtic al simbolisme explica algunes de les constants iconogràfiques que orienten la nova pintura del segle XV. El retrat de Francesco d'Este (avui al Metropolitan Museum de Nova York) pot ser analitzat dins d'aquestes tendències, que justifiquen amb escreix l'estudi del significat dels objectes que el personatge porta a les mans. L'anell, d'una banda, i el martell, de l'altra, poden ser interpretats com a símbols d'una religiositat cristiana que passa del sentit del goig davant l'arribada del Messies, amb evidents valors nupcials, al sentit del dolor (o passional) davant de la mort de la divinitat. Aquest nou punt de vista, aconsella la revisió d'antigues lectures del famós retrat atribuït als pinzells de Rogier van der Weyden. L'estudi només resulta complet després de subratllar la dimensió epifànica de moltes obres amb donants, emparades sota les convencions definides per l'Adoració dels reis mags. D'altra banda cal fer notar la vinculació del retratat del Metropolitan a Sant Francesc, el seu sant patró, que el posa en relació amb el Calvari i amb el Davallament de Crist de la Creu. Aquesta última escena va gaudir de notorietat al llarg de l'Edat Mitjana fins assumir un gran protagonisme que no disminueix en la producció coneguda de Rogier van der Weyden i què, com s'intenta explicar, justifica la presència del martell en mans d'un nou Francesco, marquès de Ferrara.