Catalunya té un clima mediterrani, a excepció, de la Val d'Aran. Els règims de circulació atmosfèrica de la conca mediterrània mostren un cicle estacional lligat a la circulació temperada i humida de l'oest a l'hivern i a una d'estrictament subtropical a l'estiu. El clima mediterrani s'ubica en una transició geogràfica entre el domini temperat i humit de les latituds mitjanes i l'àrea àrida i desèrtica del cinturó dels anticiclons tropicals. La gran complexitat geogràfica de la conca mediterrània composta de tres penínsules de remarcable extensió a la vessant nord, i la seva singularitat, quasi semitancada a l'Atlàntic, donen lloc a una gran diversitat de subclimes, basats en una gran varietat de comportaments atmosfèrics, principalment pluviomètrics. Quan els factors geogràfics intervenen en la dinàmica de la circulació, provoquen una distribució estacional de la precipitació en certes regions de la conca que difereixen de la típica mediterrània. Específicament, a la franja est de la Península Ibèrica on s'ubica Catalunya, a sotavent de la influència atlàntica, la tardor és l'estació més plujosa, mentre l'hivern és relativament sec (MARTÍN-VIDE i OLCINA CANTOS, 2001). El relleu de la orografia catalana juga un paper important per afavorir microclimes i comportaments pluviomètric molt diferenciats a nivell local. Des dels Pirineus, amb pics de més de 3.000 metres, fins a la línia de costa, relativament propera, hi ha tot un ampli ventall de matisos en el clima de Catalunya.