La diabetis mellitus (DM) s'origina per mancança dels efectes de la insulina, bé perquè el pàncrees és incapaç de produir-ne, bé perquè els seus òrgans diana no responen adequadament, o per una combinació d'ambdues situacions, amb l'aparició d'hiperglucèmia, poliúria i polidípsia. En absència total de la insulina (DM tipus 1) hi ha metabolisme accelerat de proteïna muscular i greix, que pot acabar en cetoacidosi metabòlica i mort. Amb activitat insulínica residual (DM tipus 2), la malaltia es cronifica, amb obesitat, micro i macroangiopaties, i les seves manifestacions clíniques (insuficiència renal, alteracions retinals, neuropaties, infart de miocardi, etc.). La DM és un problema sanitari de primer ordre i, en ser una malaltia complexa, en la qual intervenen factors genètics i adquirits, no hi ha un model animal perfecte per estudiar-la que reprodueixi totes les característiques de la malaltia humana. La majoria de models utilitzen rosegadors, per una sèrie d'avantatges: petita grandària, facilitat d'obtenció, ràpid recanvi generacional i facilitat de manipulació genètica. En aquesta revisió parlarem de models induïts, en els quals reproduïm la malaltia mitjançant una manipulació determinada, models espontanis, consistents en soques d'animals que s'han seleccionat genèticament al llarg de successives generacions per tal que manifestin la malaltia, i models obtinguts per modificació genètica.