Protocol per a la intervenció de la disfonia per paràlisi unilateral de corda vocal: Disseny i aplicació d’un protocol d’exercicis de musculatura respiratòria per a pacients amb lobectomia o pneumonectomia pulmonar

Abstract

El càncer de pulmó és un problema contemporani i una conseqüència directa de l’augment substancial del consum del tabac (González, Fernández, Souto i López, 2006). En els pacients amb càncer de pulmó, la resecció pulmonar és l’única opció curativa en les primeres fases de la malaltia (estadis I i II) (García-Ortún, Muñoz i Mayordomo, 2016) i tant la lobectomia pulmonar com la pneumonectomia són les opcions quirúrgiques més freqüents (González et al., 2006). Les cirurgies de tòrax són de les que major incidència de complicació presenten i, la pneumonectomia esquerra i la lobectomia de lòbuls superiors, són procediments quirúrgics d’alt risc de comportar una lesió en el nervi recurrent laringi i produir una paràlisi de corda vocal. Els pacients amb paràlisi unilateral de corda vocal, presenten habitualment com a símptomes disfonia i disfàgia, com a conseqüència de la inhabilitat de la corda contra-lateral de compensar el dèficit de tancament glòtic (Puccinelli, Mozdesky, Orbelo i Ekbom, 2017) i el logopeda és el professional encarregat d’avaluar i tractar aquest tipus d’alteracions. A més a més, després d’una cirurgia toràcica, la funció de la musculatura respiratòria acostuma a estar afectada de forma directa pel dany realitzat al múscul o als nervis que innerven a aquesta musculatura. És per aquest motiu que aquesta tipologia de pacients presenta un patró respiratori superior, poc profund, amb una freqüència respiratòria elevada i amb un augment d’activació de la musculatura inspiratòria intercostal i accessòria (Siafakas, Mitrouska, Bouros i Georgopoulos, 1999).

En aquest treball de final de grau es proposa el disseny d’un protocol per a la intervenció logopèdica primerenca en la disfonia per paràlisi unilateral de corda vocal post-cirurgia toràcica. Aquest protocol complementa la teràpia logopèdica convencional i es basa principalment en la realització d’exercicis de teràpia manual que tenen com a objectiu destensar la musculatura inspiratòria accessòria i extrínseca laríngia per evitar que la tensió acabi desencadenant mecanismes d’hiperfunció laríngia com a compensació vocal (Walton, Carding i Flanagan, 2018), millorar la qualitat vocal i obtenir una millor eficiència en el tractament.