dc.description.abstract
El càncer de pulmó és un problema contemporani i una conseqüència directa de l’augment
substancial del consum del tabac (González, Fernández, Souto i López, 2006). En els
pacients amb càncer de pulmó, la resecció pulmonar és l’única opció curativa en les
primeres fases de la malaltia (estadis I i II) (García-Ortún, Muñoz i Mayordomo, 2016) i
tant la lobectomia pulmonar com la pneumonectomia són les opcions quirúrgiques més
freqüents (González et al., 2006).
Les cirurgies de tòrax són de les que major incidència de complicació presenten i, la
pneumonectomia esquerra i la lobectomia de lòbuls superiors, són procediments
quirúrgics d’alt risc de comportar una lesió en el nervi recurrent laringi i produir una
paràlisi de corda vocal. Els pacients amb paràlisi unilateral de corda vocal, presenten
habitualment com a símptomes disfonia i disfàgia, com a conseqüència de la inhabilitat
de la corda contra-lateral de compensar el dèficit de tancament glòtic (Puccinelli,
Mozdesky, Orbelo i Ekbom, 2017) i el logopeda és el professional encarregat d’avaluar i
tractar aquest tipus d’alteracions.
A més a més, després d’una cirurgia toràcica, la funció de la musculatura respiratòria
acostuma a estar afectada de forma directa pel dany realitzat al múscul o als nervis que
innerven a aquesta musculatura. És per aquest motiu que aquesta tipologia de pacients
presenta un patró respiratori superior, poc profund, amb una freqüència respiratòria
elevada i amb un augment d’activació de la musculatura inspiratòria intercostal i
accessòria (Siafakas, Mitrouska, Bouros i Georgopoulos, 1999).
En aquest treball de final de grau es proposa el disseny d’un protocol per a la intervenció
logopèdica primerenca en la disfonia per paràlisi unilateral de corda vocal post-cirurgia
toràcica. Aquest protocol complementa la teràpia logopèdica convencional i es basa
principalment en la realització d’exercicis de teràpia manual que tenen com a objectiu
destensar la musculatura inspiratòria accessòria i extrínseca laríngia per evitar que la
tensió acabi desencadenant mecanismes d’hiperfunció laríngia com a compensació vocal
(Walton, Carding i Flanagan, 2018), millorar la qualitat vocal i obtenir una millor
eficiència en el tractament.
