This paper deals with stress shift in verb-clitic structures in Eivissan Catalan, an understudied Romance variety. Within Balearic Catalan, this is the only subdialect in which stress shift is restricted to apply only in second conjugation pre-clitic infinitives, those that, as opposed to other conjugations, have penultimate stress when they are pronounced in isolation. Stress in second conjugation infinitives in Eivissan Catalan shifts one syllable to the right, that is, to the final syllable of the verbal stem, when one or more pronominal enclitics follow. There is no stress shift in pre-clitic imperatives. We claim that pronominal enclitics in Eivissan Catalan adjoin to a recursive, maximal prosodic word, and that the domain for stress assignment is the minimal, embedded prosodic word. We further analyze two cases of stress-conditioned allomorphy (i.e. allomorphy of the infinitive morph and allomorphy of the verbal root) that occur in infinitive-clitic structures.

Aquest treball investiga el desplaçament accentual en estructures verb-clític en eivissenc, una varietat romànica poc estudiada. Dintre del balear, aquest és l'únic subdialecte en el qual el desplaçament accentual només afecta infinitius de la segona conjugació seguits de clític, és a dir, els que, en contrast amb altres conjugacions, tenen accent a la penúltima síl·laba quan no van seguits de clític. En eivissenc, quan el verb va seguit d'un o més enclítics pronominals, l'accent dels infinitius de la segona conjugació es desplaça una síl·laba cap a la dreta, que és l'última síl·laba del radical verbal; no hi ha desplaçament quan els clítics van precedits d'un imperatiu. Proposem que els enclítics pronominals de l'eivissenc s'adjunten a un mot prosòdic recursiu màxim i que el domini d'assignació d'accent és el mot prosòdic mínim, subordinat. També analitzem dos casos d'al·lomorfia motivada per l'accent, que es troba en les estructures infinitiu-clític, al·lomorfia que afecta el morf d'infinitiu i al·lomorfia que afecta l'arrel verbal.