El creixement metropolità es produeix a Barcelona en un context en el qual, a diferència d'altres grans ciutats europees, es donen múltiples lògiques d'escala menor que determinen la composició urbana. Juntament amb els nuclis antics, els barris consolidats i els elements infraestructurals, els signes del relleu i les formes de la geografia configuren en gran part aquesta estructura complexa prèvia a l'expansió metropolitana. Aquesta situació es relaciona amb un procés arítmic d'ocupació del territori, que ha anat produint buits i discontinuïtats. Cal preguntar-se si en aquests territoris és possible aplicar la mateixa lògica de la ciutat central, caracteritzada per una definició exhaustiva de l'espai, o si pel contrari cal pensar els buits com a llocs de feble definició. Des d'aquesta perspectiva, aquestes formes de la perifèria es revelen com a transicions a mig camí entre la ciutat confortable i el paradigma no urbà i demanen ésser enteses més com a avantatges que com a patologies, més com a mostres d'un context que dóna nous arguments projectualsque com a situacions transitòries.

El crecimiento metropolitano se produce en Barcelona en un contexto en el que, a diferencia de otras grandes ciudades europeas, se dan múltiples lógicas de escala menor que determinan la composición urbana. Junto con los núcleos antiguos, los barrios consolidados y los elementos infraestructurales, los signos del relieve y las formas de la geografía configuran en gran parte esta estructura compleja previa a la expansión metropolitana. Esta situación se relaciona con un proceso arrítmico de ocupación del territorio, que ha ido produciendo vacíos y discontinuidades. Cabe preguntarse si en estos territorios es posible aplicar la misma lógica de la ciudad central, caracterizada por una definición exhaustiva del espacio, o si, por el contrario, el espacio vacío puede pensarse como lugar de débil definición. Desde esta perspectiva, estas formas de la periferia se revelan como transiciones a medio camino entre la ciudad confortable y el paradigma no urbano y deben entenderse más como ventajas que como patologías, más como muestras de un contexto que proporciona nuevos argumentos proyectuales que como situaciones transitorias.

A Barcelone, le développement métropolitain se déroule dans un contexte où, différemment à d'autres grandes villes européennes, ont lieu de multiples logiques d'échelle mineure qui déterminent la composition urbaine. Avec les anciens noyaux, les quartiers consolidés et les éléments infrastructurels, les signes du relief et les formes de la géographie configurent, en grande partie, cette structure complexe préalable à l'expansion métropolitaine. Cette situation est en relation avec un processus d'occupation du territoire arythmique, qui a produit des vides et des discontinuités. Est-il possible d'appliquer, à ces territoires, la même logique de la ville centrale, caractérisée par une définition exhaustive des espaces ou, par contre, l'espace vide peut-il être considéré comme un lieu de faible définition? Depuis cette perspective, ces formes de la périphérie se révèlent comme transitoires à mi-chemin entre la ville confortable et le paradigme non-urbain et doivent être considérées plus comme des avantages que comme des pathologies, plus comme preuve d'un contexte qui présente de nouveaux arguments projectuels que comme des situations transitoires.

Metropolitan growth is occurring in Barcelona in a context in which, unlike other large European cities, numerous small scale logics are converging to determine the urban composition. Together with the old centres, the consolidated neighbourhoods and the infrastructural elements, it is the topography and the geographical forms that to a large degree configure this complex structure that predates metropolitan expansion. This situation has been associated with an arrythmic development of the territory, which has given rise to voids and discontinuities. One might ask whether it is possible to apply the same logic in these newly incorporated areas as in the central city, which is characterised by an exhaustive definition of the space; or whether the empty spaces should be thought of as being places of weak definition. Taking the latter view, the forms of the periphery are revealed to be intermediate forms half way between the comfortable city and the non-urban paradigm, and as such should be seen more as advantages than as pathologies, more as examples of a context that offers new planning arguments than as transitory situations.