Aquest estudi pretén analitzar i donar eines que permetin planificar i justificar la ubicació dels Aparcaments de Dissuasió amb aplicació a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, per molts anys, lloc de residencia de l’autor. La idea d’aquesta tesina sorgeix de l’experiència habitual de l’autor en veure l’evolució del territori on resideix en quan a la mobilitat i els motius pels quals aquesta no es produeix de manera eficient donat un al grau de dispersió de l’activitat residencial que es desplaça de l’interior de Barcelona cap a la seva perifèria. Es creu que tot i l’auge en la implantació de corredors de transport públic que es va produir i la millora en el servei prestat no ha estat suficient perquè els accessos a la ciutat redueixin el seu nivell de congestió. Presumiblement això és degut a una ocupació mitja dels serveis de transport públic possiblement per no resultar el suficientment atractius per a l’usuari. En els darrers 30 anys, l’Àrea Metropolitana de Barcelona ha experimentat un creixement socioeconòmic molt significatiu concentrat en els primer anys en la seva conurbació central Barcelona i posteriorment a les poblacions properes gràcies en molt bona part al desplegament i evolució de la xarxa viària. A partir dels anys 70, la població de la ciutat de Barcelona va començar a estabilitzar-se per tot seguit en els anys 90 començar a decréixer. I en aquest període s’experimentà un augment demogràfic en la segona corona de la regió metropolitana al temps que la població de la primera corona decreixia. Paral·lelament a aquest distribució demogràfica i amb el mateix grau es reflecteix amb els sector de producció i de construcció de cases per a ús residencial. La distribució de la població i de l’activitat econòmica ha estat la font d’una major mobilitat interregional i un augment dels viatges de rodalies. Al centre de la ciutat, els serveis van continuar creixent, principalment en les àrees de comerç i la restauració, així com els serveis financers, les comunicacions i el transport. La pujada de preus de l’habitatge al centre de la ciutat obligà a un desplaçament de la població a ciutats de la regió metropolitana on era més assequible, creant una xarxa de municipis dependents de Barcelona però alhora també amb un cert grau d’autonomia comercial. Així doncs, en aquest escenari de descentralització socioeconòmica ha provocat una dispersió dels pols de població origen dels desplaçaments, on s’ubica la residencia, i els pols destí, on es concentra l’activitat econòmica. En conseqüència, provocant un augment molt significatiu de les necessitats de desplaçament. L’evolució de la implantació dels diferents sistemes de transport no ha resultat suficientment àgil, econòmicament viable i mediambientalment sostenible per augmentar la seva capacitat d’acord a la demanda generada. Agreujat donada la mancança d’un planejament integrat de les polítiques d’urbanisme i les polítiques de transport. En el cas del sistema de Transport Públic Col·lectiu interurbà o TPC s’han creat corredors que permeten l’accés ràpid i còmode a les poblacions. Però, a dia d’avui, no és suficientment atractiu per a una gran part dels habituals usuaris del Vehicle Privat o VP que disposen de les vies d’accés necessàries i valoren la comoditat, la flexibilitat i temps de recorregut que els facilita aquest mitjà per sobre el cost més elevat que suposa. En conseqüència, el desenvolupament econòmic i urbà complementat amb la flexibilitat i comoditat del vehicle privat fan que, a diari, es presenti una situació de col·lapse de les vies d’entrada a les zones amb major densitat de població, d’activitats econòmiques i d’activitats socials, zones que s’anomenaran en aquest estudi com Àrea d’Activitat Des del punt de vista de l’autor, cal implementar mesures globals sobre els diferents sistemes de transport existents per tal que aquests resultin més atractius per a l’usuari. Cal facilitar l’intercanvi modal i així potenciar els avantatges de cadascun. Es tracta de concentrar els desplaçaments i transvasar usuaris de mitjans de transport de baixa capacitat cap a altres de major capacitat, major eficiència i menor petjada ambiental. En aquest sentit, aquest estudi es centrarà amb els Aparcaments de Dissuasió que permeten l’intercanvi modal entre el sistema de transport privat i el transport públic massiu a l’entorn de les grans conurbacions i tenen l’objectiu de reduir la congestió generada en els accessos. L’ús d’aquestes infraestructures i la seva planificació ha estat desenvolupada en societats on la taxa d’ús del VP ha tingut un creixement molt superior a la taxa d’ús del TPC. Les infraestructures objectiu d’aquesta tesina reben el nom d’Aparcaments de Dissuasió o Park&Rides o P&R donat l’objectiu d’aquestes en intentar invertir aquesta tendència o si més no balancejar-la dissuadint als usuaris d’entrar a l’Àrea d’Activitat amb els seus vehicles privats transvasant-los cap al TPC. Aquest estudi recull la definició, tipologies i característiques d’aquests segons experiències en d’altres països i s’usarà aquesta nomenclatura per definir i classificar-los segons les experiències en d’altres països.