Informe sobre discursos d'odi

Abstract

Aquest informe aspira a establir un estat de la qüestió sobre els discursos d'odi, des de la definició legal, les característiques, els impactes individuals i col.lectius que té i les principals eines legals per fer-hi front. El discurs d'odi fa referència a qualsevol tipus d'expressió, ja sigui verbal, escrita o visual, que inciti, promogui o justifiqui la violència, la discriminació o l'hostilitat contra un individu o grup en funció de característiques com la raça, ètnia, religió, sexe, gènere, orientació sexual, discapacitat o una altra condició protegida. Els discursos d'odi estan a molts països tipificats com una forma de delicte d'odi, i a més del càstig penal també es regula com un límit del dret a la llibertat d'expressió a través d'instruments legals civils i/o administratius. L'origen de la sanció legal necessita una contextualització històrica. Sobretot a Europa sorgeix com una preocupació després dels terribles crims comesos a l'Alemanya nazi, on els discursos d'odi contra la població jueva i altres col.lectius van ser el caldo de cultiu que va permetre moltes vegades la comissió de violacions gravíssimes dels drets humans. Des de la generalització en l'accés i l'ús d'internet i les xarxes socials, els discursos d'odi han patit un augment exponencial, i també tenen unes característiques a l'entorn digital, que els converteixen en una amenaça molt més greu per a les víctimes. Com s'assenyala més endavant, el context digital afavoreix l'anonimat d'aquests atacs, la viralitat i la seva permanència, cosa que incrementa el dany a les víctimes dels discursos d'odi. Els discursos d'odi poden constituir veritables violacions de drets fonamentals constitucionalment protegits com el dret a la igualtat (article 14 de la Constitució espanyola - en endavant CE), el dret a la integritat física i moral (article 15 CE) o el dret a l'honor, la intimitat i la pròpia imatge (article 18 CE). A més, les conseqüències dels discursos d'odi poden constituir un límit o una afectació important a altres drets fonamentals de participació a l'espai polític, com ara el dret al sufragi passiu (article 23 CE) o a la llibertat de moviments (article 19 CE). Moltes de les víctimes de les diferents formes de discursos d'odi restringeixen els seus moviments, s'apaguen digitalment, desapareixen o limiten la participació política per no exposar-se a més atacs a través de les xarxes socials. Davant d'aquests drets fonamentals atacats directament o indirectament, s'esgrimeixen altres drets fonamentals en joc, que es veurien seriosament perjudicats si els nostres ordenaments jurídics adoptessin sancions o límits (de tipus penal, civil o administratiu) contra els discursos d'odi. Entre aquests destaca el dret a la llibertat d'expressió (article 20.1.a) CE), el dret a la llibertat de comunicació (article 20.1.d) CE) i el dret a la llibertat ideològica (article 16 CE). La llibertat d'expressió constitueix un dels pilars de l'Estat democràtic. Els possibles abusos al dret a la llibertat d'expressió, i el deure de l'Estat de regular el seu exercici per garantir una igualtat dels individus, ja han estat abordats abastament per diferents pensadors/es i poders públics. Aquesta necessitat d'establir de vegades un límit a la llibertat d'expressió queda reflectida a la "paradoxa de la tolerància" presentada per Popper (1994): si tolerem il.limitadament els/les intolerants, finalment acabaran amb el sistema, i també amb la pròpia tolerància que el sistema garanteix. També s'ha subratllat la necessitat d'una intervenció estatal perquè certs discursos contraris als drets humans no acabin silenciant grups socials més desafavorits. Tradicionalment s'han distingit dos grans models de reconeixement de la llibertat d'expressió; a) El model nord-americà, on la llibertat d'expressió es concep com una llibertat negativa que exigeix de l'Estat una posició de no ingerència, que sigui neutral. Està relacionat amb el rol mínim de l'Estat i una cultura més individualista. b) El model europeu, on la llibertat d'expressió es concep com una llibertat positiva en el marc duna democràcia militant. Aquí l'Estat és el garant del debat públic, que el pot portar a expulsar certs tipus de discursos del lliure mercat de les idees. Està vinculat a la dignitat humana, i a una cultura més comunitarista.