Continuïtat i canvi en l'evolució de la conflictivitat internacional : davant d'una nova Guerra Freda?

Abstract

Després de la caiguda del mur de Berlín el 1989 i la fi de la Guerra Freda i de l'enfrontament bipolar amb el desmembrament de l'URSS el 1991, es va produir una aparent reducció de la conflictivitat global qualificada com d'optimisme liberal que va donar pas a la posada en marxa d'una agenda de pau liberal pel que fa a les polítiques internacionals de pau i desenvolupament. Tot i això, l'eclosió d'una sèrie de conflictes bèl·lics, encapçalats per l'auge dels nacionalismes a l'ex URSS, el desmembrament de la regió dels Balcans o les crisis a Somàlia, Rwanda i Àfrica Occidental, va plantejar nous desafiaments i va qüestionar l'optimisme generat anys enrere. Alhora, aquests conflictes van donar peu a la legitimació de diversos paradigmes que pretenien justificar les intervencions militars internacionals i que van rebre un impuls definitiu amb la irrupció de la Guerra contra el Terror a partir de l'11S del 2001 i la transformació de l'agenda política internacional en matèria de seguretat: els Estats "fallits" o "col·lapsats" es van convertir en una amenaça global amb enormes reptes a l'estabilitat i la seguretat internacional. Tot i els seus múltiples fracassos, aquesta agenda securitària ha regit les relacions internacionals durant les darreres dues dècades i ha afavorit la progressiva internacionalització dels conflictes armats per la implicació de tercers actors com a parts contendents en el marc d'aquesta agenda securitària, que han contribuït a agreujar la intensitat de la violència en alguns contextos, com videncia la regió del Sahel Occidental. En aquestes dinàmiques de llarg termini han intervingut altres aspectes conjunturals, com és la crisi financera del 2008 i la pandèmia de la COVID-19 el 2020, que han posat de manifest les falles del sistema i la fragilitat en termes de governabilitat en diferents contextos. En aquest sentit, aquesta situació d'increment de la violència i la fragilitat governamental en aquesta nova etapa de (des)ordre internacional multipolar s'ha vist greument afectada per les múltiples tensions entre les quatre principals potències de la comunitat internacional, els EUA, Rússia, la Xina i la UE, i que la invasió russa a Ucraïna ha fet créixer, sentant les bases d'una nova crisi global, etapa que alguns han qualificat com una nova era d'impunitat o fins i tot una reedició d'alguns elements propis de la Guerra Freda.

Tras la caída del muro de Berlín en 1989 y el fin de la Guerra Fría y la contienda bipolar con la desmembración de la URSS en 1991, se produjo una aparente reducción de la conflictividad global calificada como de optimismo liberal que dio paso a la puesta en marcha de una agenda de paz liberal en lo concerniente a las políticas internacionales de paz y desarrollo. Sin embargo, la eclosión de una serie de conflictos bélicos, encabezados por el auge de los nacionalismos en la ex URSS, el desmembramiento de la región de los Balcanes o las crisis en Somalia, Ruanda y África Occidental, planteó nuevos desafíos y cuestionó el optimismo generado años atrás. A su vez, estos conflictos dieron pie a la legitimación de diversos paradigmas que pretendían justificar las intervenciones militares internacionales y que recibieron un impulso definitivo con la irrupción de la Guerra contra el Terror a partir del 11S de 2001 y la transformación de la agenda política internacional en materia de seguridad: los Estados "fallidos" o "colapsados" se convirtieron en una amenaza global con enormes retos a la estabilidad y la seguridad internacional. A pesar de sus múltiples fracasos, esta agenda securitaria ha regido las relaciones internacionales durante las últimas dos décadas y ha favorecido la progresiva internacionalización de los conflictos armados por la implicación de terceros actores como partes contendientes en el marco de esta agenda securitaria, que han contribuido a agravar la intensidad de la violencia en algunos contextos, como evidencia la región del Sahel Occidental.