La fortuna crítica del pintor Antoni Viladomat: la configuració d'un mite artístic

Abstract

El pintor Antoni Viladomat i Manalt fou proclamat, amb una sorprenent unanimitat, com una personalitat dotada d'unes facultats i condicions artístiques incomparables, sense que el pes d'aquesta fortuna crítica es fonamentés sobre una base documental prou solida. L'origen d'aquesta incertesa històrica cal buscar-lo en les manifestacions atribuïdes al pintor Anton Rafael Mengs. L'autoritat i el prestigi intel·lectual de Mengs varen possibilitar la gestació d'un corrent d'opinió, embrió del futur academicisme barceloní, que coincidia a manifestar la seva incondicional adhesió a algunes de les idees artístiques formulades per l’alemany, entre les que destacava, per la seva dimensió sentimental, la valoració positiva de la pintura de Viladomat. La historiografia catalana posterior, llevat del cas de Feliu Elias, va preservar una actitud de fidelitat i de compromís en el desig de projectar una imatge distorsionada i sobredimensionada de la figura de Viladomat. Fontanals i Casellas, amb la seva projecció històrica, intentaven suplir les absències d'un període històric que es presentava sota el signe del decadentisme; un propòsit que ja havia determinat, en una època anterior, el sentit deis judicis estetics expressats per insignes erudits com Ceán Bermúdez o Leandro Fernández de Moratín, autors que intentaven entreveure en el pintor català el reflex del seu propi ideari artístic o fins i tot la seva pròpia concepció del món.

El pintor Antoni Viladomat i Manalt fue proclamado, con sorprendente unanimidad, una personalidad dotada de incomparables facultades y condiciones artísticas, sin que el peso de tal fortuna crítica se fundamentara en una base documental suficientemente sólida. El origen de esta incertidumbre históri­ca debe buscarse en las manifestaciones atribuidas al pintor Anton Rafael Mengs. La autoridad y el prestigio intelectual de Mengs contribuyeron a la gestación de una corriente de opinión, embrión del futuro academicismo barcelonés, que manifestaba su incondicional adhesión a algunas de las ideas artísticas formuladas por el alemán, destacando por su dimensión sentimental, la valoración positiva de la pintura de Viladomat. La historiografía catalana posterior, salvo en el caso de Feliu Elias, preservó una actitud de fidelidad y compromiso en el deseo de proyectar una imagen distorsionada y sobredimensionada de la figura de Viladomat. Fontanals y Casellas, con su proyección histórica, intentaban suplir las ausencias de un período histórico que se presentaba bajo el signo del decadentismo; un propósito que ya había determinado, en época anterior, el sentido de los juicios estéticos expresados por insignes eruditos como Ceán Bermúdez o Leandro Fernández de Moratín, autores que intentaban entrever en el pintor catalán el reflejo de su propio ideario artístico o, incluso, su propia concepción del mundo.

The painter Antoni Viladomat i Manalt was proclaimed, with a surprising unanimity, a person with incomparable artistic faculties and nature, without the weight of this critical fortune was based on a solid enough documentary -as­sumption basis. The origins of such historic uncertainty should be looked for among the works assigned to the painter Anton Rafael Mengs. Mengs' authority and intellec­tual prestige allowed the gestation of a current of opinion, embryo of the future Barcelonian academism, that coincided in showing the unconditional linking to some of the artistic ideas by the German artist, standing out his sentimental dimension, the positive valuation of Viladomat's painting. The later Catalan historiography, except Feliu Elia's case, kept an attitude of fidelity and compromise with the wish of projecting a distorsioned and an overdimensioned vision of the figure of Viladomat. Fontanals and Casellas, with their historic projection, tried to fill the absences of a historic period that showed itself under the sign of decadence; an aim that had determinated, in a previous time, the sense of aesthetics judgements expressed by important wise men such as Ceán Bermúdez or Leandro Fernández de Moratín, au­thors that tried to guess in the Catalan painter the reflection of his own artistic ideology, or even though, his own conception of the world.