Una proposta d’incorporació de la parceria al Codi civil de Catalunya: entre l’arrendament i els contractes de cooperació

Abstract

La característica essencial de la parceria rau en la retribució de la persona que cedeix l’ús del bé per a la seva explotació – paradigmàticament, la propietària -, que ve fixada per una part dels productes obtinguts per la titular del dret d’ús. A partir d’aquest tret identificador, el contracte de parceria pot tenir diferents naturaleses en funció de l’aportació de la persona cedent: arrendatícia, com a contracte de col·laboració o, fins i tot, societària. No obstant, la doctrina i la jurisprudència han fet notar, d’acord amb el Dret civil de Catalunya, la seva autonomia respecte de l’arrendament rústic, contracte amb el que guarda majors analogies.

L’objectiu principal del treball és dotar a la parceria d’una configuració jurídica més recognoscible i no associada únicament a l’àmbit agrari, per mitjà, sobretot, d’una proposta de regulació que parteix de considerar-la com un contracte de cessió de l’ús d’un bé aliè – moble o immoble – i, per tant, més pròxim a l’arrendament que al règim del contracte de societat: així, hom podria destacar, entre d’altres aspectes, l’obligació essencial de la cessió de l’ús del bé, a la que se li aplica el règim de l’arrendament; la regulació de l’obligació d’explotació diligent del bé per la persona parcera, tret que atribueix substantivitat pròpia a la parceria envers l’arrendament; o, finalment, l’establiment d’un règim obert que permeti l’ampliació pactada de la participació de la persona cedent, en el benentès que com més àmplia sigui aquesta participació, més s’acostarà la parceria al contracte de col·laboració.