dc.description.abstract
Els centres penitenciaris varen ser dissenyats per a retenir i custodiar qualsevol persona amb la intenció de reeducar-les, així com ajudar-les a treballar amb la seva reinserció a la societat. Els estudis científics reconeixen que la població penitenciaria és un grup molt complexa i amb moltes necessitats de salut (Meedk i Lewis, 2012). L’activitat física pot ser una eina per a treballar aquestes demanes de salut, i alhora, pot ajudar a les persones internes a ocupar el temps durant el seu internament (Martos et al, 2009). En aquest sentit, per a la població masculina, l’esport es converteix amb una de les motivacions diàries (Llorach, 2021).
Aquest treball té per objectiu estudiar la situació de les dones a les presons catalanes en relació a l’activitat físico-esportiva i, sobretot, escoltar-les per entendre, el millor possible, la seva participació, els seus interessos, les seves motivacions i les valoracions que en fan sobre l’oferta actual és un primer pas per definir una proposta més adequada per a elles.
Per tal de donar resposta en aquest objectiu s’han utilitzat diferents tècniques d’investigació. En primer lloc s’ha utilitzat una metodologia descriptiva a partir del qüestionari, el qual s’ha administrat a 104 dones internes dels centres penitenciaris de Catalunya. En segon lloc, s’ha utilitzat l’anàlisi de contingut dels tres grups focals. I per últim, s’ha realitzat l’anàlisi de contingut de les entrevistes semi-estructurades administrades als tècnics esportius dels diferents centres penitenciaris de Catalunya. En total s’han realitzat 5 entrevistes.
Així, aquest document descriu el perfil sòcio-esportiu (abans d’entrar i dins del centres); s’identifiquen els interessos i els motius de la pràctica i de la no pràctica físico-esportiva; així com els factors que actuen com a facilitadors o limitadors de la mateixa.
Cal tenir present que la pràctica esportiva en els centres penitenciaris de dones es manifesta amb percentatge inferiors als de la població general. Conscients dels beneficis que els hi aporta (entreteniment, alliberament, estabilitat i benestar psico-emocional...) i que mantenir un bon aspecte físic les manté connectades amb la seva autoestima, els hi genera sentiment de grup i les permet establir relacions socials.
El solapament amb altres activitats o visites, la tipologia de les instal·lacions i de les activitats demostren que l’activitat física no es considera una prioritat, ni per les internes ni per al propi sistema penitenciari, i acaben generant desmotivació.
Per poder transformar aquesta situació, cal que la valoració de l’activitat físico-esportiva als centres penitenciaris sigui prioritària en benefici de les dones, que l’oferta sigui diversa i adaptada a les seves necessitats, incorporant la perspectiva de gènere i permetent-les participar en el mateix disseny.
