dc.contributor
Centre d'Estudis Jurídics i Formació Especialitzada (Catalunya)
dc.contributor.author
Peruga Pérez, Enrique
dc.date.accessioned
2025-04-01T22:46:50Z
dc.date.available
2025-04-01T22:46:50Z
dc.identifier.uri
http://hdl.handle.net/20.500.14226/1411
dc.description.abstract
El treball es centra en l’estudi del fenomen de la transmissió de la delació, que té lloc quan el cridat com a hereu mor sense haver acceptat ni repudiat l’herència del seu causant (art. 461-13 CCCat). Recentment, dues sentències del TSJC i del TS han adoptat, per primera vegada i d’una manera molt propera en el temps, la tesi que afirma que, en els supòsits de transmissió de la delació, el transmissari que accepta les dues herències és hereu directe del primer causant. Correlativament, això ha generat canvis importants en l’àmbit civil, registral i fiscal, que també son objecte d’anàlisi.
Per altra banda, l’estudi dels antecedents històrics del precepte ha permès demostrar que l’adverbi “sempre” contingut a l’art. 461-13 CCCat no comporta que el dret de transmissió sempre hagi de tenir preferència sobre el dret dels substituts vulgars, sinó que la seva presència respon a la voluntat del legislador de la Compilació de 1960 d’allunyar-se de la regla general d’intransmissibilitat de la delació provinent del Dret Romà i que encara era vigent a Catalunya a mitjans del s. XX. Per tant, el causant és lliure per tal d’excloure la transmissió de la delació de la seva successió.
Al fil d’aquesta conclusió, escau plantejar si tal vegada no seria possible una interpretació lato sensu de l’expressió “no poder o no voler” vinculada a la substitució vulgar (art. 425-1 CCCat) que abastés també, de forma general, el supòsit en que la persona cridada a l’herència postmori al causant sense haver exercitat la seva delació. Aquesta és precisament la solució contemplada al Dret austríac, que es proposa com a model per a una eventual reforma del nostre Dret civil. Si la modificació legislativa proposada es portés a terme, el Dret Civil català seria molt més respectuós amb la voluntat del testador, que al cap i a la fi es llei suprema de la successió (art. 421-1 CCCat). A més, segurament s’evitaria que -en la majoria dels casos- els operadors jurídics hagin d’entrar a resoldre les diverses complicacions de caire civil, fiscal i registral que són inherents als supòsits de transmissió de la delació.
dc.publisher
Àrea d’Estudis i Formació de l’Administració de Justícia (CEJFE)
dc.relation.ispartof
Repositori del Departament de Justícia
dc.rights
Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 International
dc.rights
Reconeixement-no comercial-no obra derivada
dc.rights.uri
http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/4.0/
dc.subject
Dret civil català
dc.subject
Dret de successions
dc.subject
Successió mortis causa
dc.subject
Adquisició de l’herència
dc.subject
Acceptació de l’herència
dc.subject
Transmissió de la delació
dc.subject
Ius delationis
dc.subject
Ius transmissionis
dc.subject
Jurisprudència civil
dc.subject
Tradició jurídica catalana
dc.subject
Impost de successions i donacions
dc.subject
Doctrina registral
dc.subject
Substitució fideïcomissària
dc.subject
Substitució preventiva de residu
dc.subject
Dret civil -- Austria
dc.subject
Dret civil -- Catalunya
dc.subject
Herències i successions
dc.subject
Delació hereditària
dc.title
La transmissió de la delació en el Dret Civil català. Implicacions civils, fiscals i registrals
dc.type
info:eu-repo/semantics/workingPaper
dc.description.version
info:eu-repo/semantics/publishedVersion
dc.rights.accessLevel
info:eu-repo/semantics/openAccess