L’aplicació de la clàusula rebus sic stantibus en període de crisi econòmica

Abstract

La clàusula rebus sic stantibus s’ha configurat tradicionalment com una creació jurisprudencial que s’ha caracteritzat per la possibilitat de revisar el contracte quan, com a conseqüència d’una alteració sobrevinguda en les circumstàncies que li van servir de base, es produeix una desproporció exorbitant entre les prestacions de les parts o la frustració de la finalitat del contracte. Es tracta d’una figura que ha tingut una aplicació extremadament restrictiva per part dels tribunals, la qual cosa ha estat motivada, en gran part, per la prevalença del principi pacta sunt servanda o, el que és el mateix, per l’obligació de les parts de complir el contracte encara que aquest esdevingui més onerós. Arrel de la crisi econòmica, en els darrers anys s’ha produït un ressorgir d’aquesta figura i una voluntat general de normalitzar-ne l’aplicació, que no implica fer-ne un ús generalitzat, sinó, simplement, més flexible. En l’àmbit espanyol, aquest fet s’ha posat de manifest, no només per l’aparició de propostes de regulació positiva de la clàusula rebus sic stantibus, sinó també per la línia seguida per la recent jurisprudència del Tribunal Suprem, en què s’ha admès que una crisi econòmica com l’actual pugui donar lloc a una alteració extraordinària de les circumstàncies contractuals i, en conseqüència, a la possibilitat d’adaptar el contracte a la situació sobrevinguda. Enfront d’aquest panorama social, legal i jurisprudencial l’objecte d’aquest treball és l’anàlisi de l’aplicació de la clàusula rebus sic stantibus en període de crisi econòmica, per tal de valorar si realment aquesta crisi conduirà a una reconfiguració definitiva de la figura.