Ús dels antihistamínics en patologia al·lèrgica

Abstract

Antihistamínic; Al·lèrgia; Urticària; Rinitis; Efectes adversos; Interaccions

Antihistamínico; Alergia; Urticaria; Rinitis; Efectos adversos; Interacciones

Antihistamine; Allergy; Urticaria; Rhinitis; Adverse effects; Interactions

Els antihistamínics anti-H1 són els fàrmacs més emprats per al tractament de les malalties al·lèrgiques. Es classifiquen en antihistamínics de primera generació (clorfeniramina, difenhidramina, hidroxizina) i de segona generació (bilastina, cetirizina, desloratadina, ebastina, fexofenadina, levocetirizina, loratadina, rupatadina). Actualment, per via oral, es recomana utilitzar sempre antihistamínics de segona generació amb una acció més selectiva sobre els receptors H1 i una baixa liposolubilitat que permet una distribució limitada al sistema nerviós central (SNC). En cas de necessitar un antihistamínic parenteral només es disposa de la dexclorfeniramina, que és de primera generació. Els antihistamínics són efectius en el tractament de les rinoconjuntivitis al·lèrgiques i les urticàries de qualsevol etiologia. L’elevada prevalença de la rinitis en la població general (20%) fa que la prescripció d’antihistamínics sigui molt elevada. En la rinitis són més efectius per tractar la mucositat, la pruïja i els esternuts que la congestió nasal. També s’utilitzen com a tractament de la urticària crònica espontània. Així mateix, els antihistamínics no controlen la pruïja de la dermatitis atòpica ni són el tractament de primera línia en l’anafilaxi. Els antihistamínics anti-H1 són, en general, fàrmacs ben tolerats. Els de primera generació creuen la barrera hematoencefàlica i poden produir sedació i efectes anticolinèrgics centrals (confusió, agitació, etc.) i perifèrics (retenció d’orina, sequedat de boca, xerostomia). En el cas que un pacient necessiti tractament antihistamínic és important tenir en compte la càrrega anticolinèrgica dels fàrmacs que està prenent; això resulta especialment rellevant en pacients d’edat avançada. Un altre efecte advers d’alguns antihistamínics, potencialment greu, és la prolongació de l’interval QT, que va motivar la retirada del mercat de fàrmacs com astemizole i terfenadina. Cal tenir present que hi ha certs grups de població (embarassades, lactants, edat avançada, insuficiència renal i/o hepàtica i nens i nenes) en els quals els antihistamínics s’han de prescriure amb precaució tenint en compte les recomanacions de la fitxa tècnica del fàrmac. En aquest Butlletí es revisen els antihistamínics disponibles per a les principals malalties al·lèrgiques al nostre entorn.

Los antihistamínicos antiH1 son los fármacos más utilizados para el tratamiento de las enfermedades alérgicas. Se clasifican en antihistamínicos de primera generación (clorfeniramina, difenhidramina, hidroxicina) y de segunda generación (bilastina, cetirizina, desloratadina, ebastina, fexofenadina, levocetirizina, loratadina, rupatadina). Actualmente, por vía oral, se recomienda utilizar siempre antihistamínicos de segunda generación con una acción más selectiva sobre los receptores H1 y una baja liposolubilidad que permite una distribución limitada en el sistema nervioso central (SNC). En caso de precisar un antihistamínico parenteral solo se dispone de la dexclorfeniramina, que es de primera generación. Los antihistamínicos son efectivos en el tratamiento de las rinoconjuntivitis alérgicas y las urticarias de cualquier etiología. La elevada prevalencia de la rinitis en la población general (20%) hace que la prescripción de antihistamínicos sea muy elevada. En la rinitis son más efectivos para tratar la mucosidad, el prurito y los estornudos de la congestión nasal. También se utilizan como tratamiento de la urticaria crónica espontánea. Aun así, los antihistamínicos no controlan el prurito de la dermatitis atópica ni son el tratamiento de primera línea en la anafilaxis. Los antihistamínicos antiH1 son, en general, fármacos bien tolerados. Los de primera generación cruzan la barrera hematoencefálica y pueden producir sedación y efectos anticolinérgicos, centrales (confusión, agitación, etc.…) y periféricos (retención de orina, sequedad de boca, xerostomía). En el caso en el que un paciente precise tratamiento antihistamínico es importante tener en cuenta la carga anticolinérgica de los fármacos que está tomando; esto resulta especialmente relevante en pacientes de edad avanzada. Otro efecto adverso, potencialmente grave, de algunos antihistamínicos es la prolongación del intervalo QT, que motivó la retirada del mercado de fármacos como astemizol y terfenadina. Se ha de tener presente que hay ciertos grupos de población (embarazadas, mujeres en periodo de lactancia, edad avanzada, insuficiencia renal y/o hepática y niños) en los que los antihistamínicos se deben prescribir con precaución teniendo en cuenta las recomendaciones de la ficha técnica del fármaco. En este boletín se revisan los antihistamínicos disponibles para las principales enfermedades alérgicas de nuestro entorno.