Els proverbis rimats de Ramon Llull i la poesia gnòmica occitanocatalana

Abstract

A cavall entre els segles XIII i XIV Ramon Llull va escriure cinc col·leccions de proverbis i una desena d’obres en vers, amb especial intensitat durant els períodes 1294-1296 i 1299-1302. Malgrat la transmissió llatina conservada d’alguns d’aquests textos –en certs casos, molt més extensa que la vernacla–, tots foren escrits originalment en català. Un parell d’aquestes obres –els Proverbis de la Retòrica nova (1301) i els Proverbis d’ensenyament (1309?)– combina les dues formes d’expressió: la brevetat del proverbi amb el ritme de la rima i el vers. Tots dos corpus tenen en general una orientació didàctica i formativa i, ultra l’itinerari biogràfic i els projectes intel·lectuals i missionals lul·lians, per analitzar-los cal tenir presents tant les tradicions poètiques, sapiencials i didàctiques en voga en aquell moment, com els interessos culturals, espirituals i intel·lectuals promoguts en ambients laics i cortesans. De manera més concreta, els reculls de proverbis rimats de Llull s’inscriuen netament en una tradició gnòmica de llarg abast, encapçalada pels Disticha Catonis i els Proverbia Salomonis, molt difosa en aquest període, que incita els escriptors vernacles a redactar nous reculls de proverbis o de sentències segons el model dels textos d’autoritat, adaptats a les necessitats i les demandes del públic coetani. L’objectiu d’aquest article és analitzar els principals reculls de proverbis occitanocatalans de l’època, amb la finalitat principal d’entendre millor la producció gnòmica de Llull, remarcar-ne les singularitats, i sobretot integrar-la en el marc sociocultural que li és propi