De la impotència dels arguments transcendentals a la impuresa de la filosofia

Abstract

En un dels seus darrers articles el Professor J. L. Blasco va defensar la idea que els arguments transcendentals tenen la forma lògica del modus tollens: “p 6 q, 5q # 5p” o “5p 6 5q, q # p”. Les seues reflexions, centrades en l’anàlisi de les argumentacions de la Crítica de la raó pura per refutar l’idealisme metafísic i deduir transcendentalment les categories, m’interessen ací no pel que tinguen de hermenéutico-reconstructives del pensament kantià, sinó pel que puguen aclarir la qüestió de què són i quina força tenen els arguments transcendentals. 1 Així, les preguntes que guiaran aquest escrit són les següents: afirmar que aquesta mena d’arguments tenen la forma lògicadel modus tollens aclareix suficientment llur naturalesa i força epistèmica? Dos: si aquest no és el cas, en què resideix la seua peculiaritat? Tres: de què depèn el fet que els arguments transcendentals siguen tan poc convincents? I per últim: és aquesta una situació que hauríem d’esforçar-nos per millorar o, si es vol, tenim en filosofia alguna necessitat d’aquest tipus d’arguments?