Peer-reviewed

En aquest treball examino si les pràctiques artístiques digitals realment constitueixen un món tancat i, per tant, analitzable en si mateix, o bé si cal aproximar-se al seu estudi des d'una necessitat d'anàlisi contextual, posant-les en relació amb el seu entorn. En aquest cas, un entorn possible seria el de l'art contemporani en general, que, per cert, sovint ha legitimat ràpidament aquest tipus de pràctiques. Cal preguntar-se, però, si aquesta legitimació per la via ràpida no deu haver accentuat el desconeixement i la incomprensió entre ambdós àmbits. Durant una època es va abusar del tractament autoreferencial de les pràctiques artístiques digitals, sense context, únicament dins el seu propi món, que es va voler reduir sovint als avenços tècnics. Recentment el món de l'art ha legitimat directament aquestes pràctiques, que han passat de cop i volta a formar part dels museus. Però cap d'aquestes opcions no ha significat, de fet, una veritable anàlisi, atès que cap de les dues no ha permès que sortissin fora del seu món i que exercissin una veritable repercussió més enllà d'elles mateixes.

En este trabajo examino si las prácticas artísticas digitales realmente constituyen un mundo cerrado y, por lo tanto, analizable en sí mismo, o bien si hay que aproximarse a su estudio desde una necesidad de análisis contextual, poniéndolas en relación con su entorno. En este caso, un entorno posible sería el del arte contemporáneo en general, que, por cierto, a menudo ha legitimado rápidamente este tipo de prácticas. Hay que preguntarse, no obstante, si esta legitimación por la vía rápida habrá acentuado el desconocimiento y la incomprensión entre ambos ámbitos. Durante una época se abusó del tratamiento autorreferencial de las prácticas artísticas digitales, sin contexto, únicamente dentro de su propio mundo, que se quiso reducir a menudo a los progresos técnicos. Recientemente el mundo del arte ha legitimado directamente estas prácticas, que han pasado de repente a formar parte de los museos. Pero ninguna de estas opciones ha significado, de hecho, un verdadero análisis, ya que ninguna de las dos ha permitido que salieran fuera de su mundo y que ejercieran una verdadera repercusión más allá de ellas mismas.

This paper looks at whether digital artistic practices really constitute a closed world and, thus, can be analysed on their own terms, or whether the study needs contextual analysis, relating them to their surroundings. In this case, possible surroundings would include contemporary art in general, which, indeed, has often quickly legitimated this type of practice. We need to ask, however, whether this fast track legitimisation has not highlighted the lack of knowledge and understanding on both sides. In the past, too many attempts were made to examine digital artistic practices self-referentially, without contextualisation and only in terms of this world itself, often reducing them simply to technical advances. The art world has recently legitimated these practices directly, leading to their suddenly forming part of museums. However, neither of these two options has led, in fact, to a true analysis as neither of them has allowed for examination of the context or of the actual repercussions these practices have in other ambits.