Prenent com a marc de referència l’àrea de l’actual Catalunya Central, aquest estudi té com a objectiu l’anàlisi de les transformacions sofertes per la societat entre els segles V i VIII. Amb aquest objectiu, es planteja una revisió i exposició crítica de les dades arqueològiques conegudes, i s’aborda la discussió d’aquestes dades a partir de tres eixos centrats en la producció econòmica, les estructures socials i l’organització del territori.L’anàlisi es focalitza inicialment en la desaparició del sistema tradicional de poblament rural provinent del món romà, representat per les grans explotacions corresponents al binomi villa-fundus. Tot seguit caracteritza els assentaments dels segles següents, en què s’observa el predomini d’establiments definits per diversos àmbits habitualment envoltats per un recinte i associats de forma recurrent a premses.En paral·lel, es comprova com la presència d’esglésies en aquesta època es redueix a casos comptats que habitualment cal associar als centres territorials del moment. Alhora s’aporten algunes dades incipients que denoten l’ocupació d’establiments fortificats en alçada, sovint sobre restes anteriors d’època protohistòrica o ibèrica.Destaca, d’altra banda, la identificació d’un gran nombre de necròpolis que constitueixen el testimoni material més evident del poblament altmedieval, delatant un procés de dispersió que es perllonga durant tot el període.Tot plegat ens dibuixa una etapa històrica ben dinàmica, durant la qual els establiments rurals disposen d’una capacitat productiva notable que reverteix en circuits econòmics que beneficien vells i nous centres territorials que podem identificar amb el que les fonts textuals d’època visigoda anomenen vici o castra.