La migradesa històrica en l’estudi de la llengua oral es pot explicar com el cas de l’artista que va representar la seva estimada tan perfecta que la imatge va cobrar vida, i ell la va preferir a l’original. I en poc temps, la primera dona va caure en desgràcia i va ser bandejada per tothom com una versió incorrecta i degradada de la seva substituta. La lingüística, com l’art, no és gens immune a la idealització –al contrari, en algunes teories hi és postulada com a fonament. Als inicis de l’ús de l’escriptura a la Grècia antiga, hi ha haver una reacció intel·lectual contrària: Sòcrates i Plató hi veien una amenaça per a l’univers del pensament dialèctic oral. Però ben aviat van canviar les coses i dins del mateix món clàssic es va començar a concebre l’escriptura com a font de puresa i l’oralitat com a causa de corrupció. La mateixa noció etimològica del mot gramàtica –de gramma,‘lletra’– ja n’indica l’adscripció al nou món grafocèntric que va iniciar-se aleshores i que de llavors ençà és dominant en tota la cultura occidental.