Després de la Segona Guerra Mundial, la figura de Keynes i el keynesianisme van quedar irremeiablement units a la idea de la utilització del pressupost per a la regulació de la demanda i del cicle econòmic.1 Poc importa que això es correspongués de manera massa estricta amb la realitat. De fet, ni aquest era el punt més important del pensament de Keynes, ni la materialització concreta que va acabar adquirint la política fiscal durant els anys d'hegemonia del pensament keynesià (la coneguda com a política de fine tuning) hauria fet massa feliç, probablement, el gran economista anglès.